20171214_145803AD_copy
Faro de Favaritx AD_Slider_copy

Contingut

  1. Prehistòric
  2. Militar
  3. Arquitectònic
  4. Fars
  5. Etnològic: El camp menorquí

Prehistòric

Amb més de 1.500 jaciments catalogats en tan sols 700 km² de territori insular, 1.200 dels quals són d’època prehistòrica, Menorca atresora un patrimoni històric inigualable, sobretot en referència a la cultura talaiòtica, que comprèn el període de l’arribada dels primers habitants a l’illa, fa uns 4.200 anys, fins a la conquesta romana al 123 a. de la n. e.

Una xarxa de construccions protohistòriques de primer ordre converteixen l’illa en un autèntic museu a l’aire lliure: s’han pogut identificar fins a quinze tipus de construccions amb diverses funcions, entre les quals: talaiots, sepulcres megalítics, hipogeus, coves naturals amb murada, pous i sales hipòstiles, a més de les conegudes navetes i taules, exclusives de Menorca.

Destaquen per la singularitat, la monumentalitat, l’abundància i el bon estat de conservació i constitueixen l’únic rastre de l’arcaica societat mediterrània que residia a l’illa. Per tot això s’ha presentat davant la UNESCO la candidatura ‘Menorca Talaiòtica’ amb una selecció de nou àrees territorials representatives perquè es consideri la seva declaració com a patrimoni mundial.

Militar

Avui Menorca és famosa per la tranquil·litat. Però no sempre ha estat així! De fet, Menorca i els menorquins han viscut una història extremadament dura de conquestes i reconquestes, a més d’haver estat maltractats i saquejats pels pirates barbarescos.

Els menorquins han sabut defensar-se i, de fet, els foners illencs que van lluitar a les files d’Hanníbal i Juli Cèsar foren reconeguts com els millors del món clàssic.

Hi ha pocs llocs a Menorca que no duguin una cicatriu d’alguna batalla passada. Les visites a moltes localitats menorquines adquireixen una altra dimensió quan s’escolten les històries de ferotges atacs i valentes defenses o quan es completa la visita amb un recorregut per les torres defensives locals.

Tanmateix, les dues fortaleses que custodien la desembocadura del port de Maó destaquen pel seu interès militar, arquitectònic, històric i humà.

Un dels monuments més visitats de Menorca és la fortalesa del segle XIX d’Isabel II (coneguda popularment com la Mola), que impressiona no solament per les seves grans dimensions, sinó també per la bellesa de la seva construcció i l’enginy del seu disseny. A la part alta dels penya-segats, dos dels que van ser en el seu moment els canons més grans del món fan guàrdia al punt més oriental de l’Estat espanyol.

Per altra banda, la fortalesa també és tristament coneguda per ser la ubicació d’una infame presó militar després de la Guerra Civil. La fortalesa és un laberint i no tota està oberta al públic en general, per la qual cosa et recomanam comptar amb un guia habilitat per aprofitar al màxim la visita.

L’altra gran fortalesa que custodia l’entrada al port de Maó és la de Sant Felip. Tot i que bona part de la seva estructura roman actualment en runes, s’han habilitat trams visitables de les extenses galeries subterrànies, algunes amb enginyoses trampes per mantenir a ratlla l’enemic. Al Castell de Sant Felip solament es permeten visites organitzades.

Per altra banda, també destaca el llegat britànic al litoral menorquí amb la imponent presència del Fort Marlborough i les torres defensives tipus Martello.

Podem trobar també torres defensives espanyoles del segle XVIII i torres de guaitadel segle XVI, així com també les torres de lloc, adossades als llocs menorquins per defensar punts estratègics de possibles atacs enemics, sobretot dels pirates barbarescos.

Durant la Guerra Civil també es construïren innumerablesbúnquersi trinxeres, que, tot i que mai van arribar a utilitzar-se realment, són testimoni d’una època convulsa en la història insular.

Arquitectònic

La configuració arquitectònica actual de Menorca està fortament marcada per les diferents ocupacions i dominacions espanyoles, francesa i britàniques al llarg de la història.

Totes han exercit influència en els costums socials, l’organització política i també eclesiàstica, però l’empremta de tanta diversitat cultural es fa visible sobretot passejant pels carrers dels pobles i ciutats en els seus edificis i monuments, tots molt singulars i diferenciats uns dels altres, la qual cosa els dona una identitat pròpia.

Pel fet de ser una illa els estils arquitectònics urbans de Menorca no tenen la mateixa cronologia que els períodes clàssics europeus i es poden considerar eclèctics, és a dir, una mescla del gòtic català tardà, barroc, neoclàssic i també renaixentista, en alguns casos.

L’estil barroc dels segles XVII i XVIII és més present a la part de ponent a causa de la reconstrucció de l’antiga capital insular, Ciutadella, després de l’atac turc otomà patit el 1558, que pràcticament va arrasar la major part del llegat medieval i musulmà de la ciutat.

No obstant això, encara es manté, entre d’altres, el principal element del segle XIII, que és la Catedral de Menorca. Situada a Ciutadella i actual seu de la Diòcesi menorquina, fou construïda sobre una antiga mesquita àrab amb estil gòtic català. Més tard, entre altres reformes, s’hi afegiria també un portal neoclàssic a la façana.

D’aquesta època són també l’església de Santa Maria de Maó i tots els edificis eclesiàstics de l’illa que marcarien l’organització territorial actual. També el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de l’illa, construït al segle XVII a partir d’una antiga església gòtica l’entrada de la qual recorda l’arquitectura rural menorquina.

Pel que fa al nucli antic de Ciutadella, aquest es concentra en un enclavament antigament emmurallat (civitadella), on s’ubicaria la ciutat romana Iamo o l’antiga Medina Minurqa, germana menor de l’actual Palma (Medina Majurqa). El resultat avui en dia és una gran concentració de cases senyorials construïdes entre els segles XVII i XIX per famílies adinerades que adquiririen títols nobiliaris i d’algunes famílies de l’antiga corona catalanoaragonesa del segle XIII que vindrien en temps de la reconquesta cristiana de l’illa.

Per altra banda, el classicisme britànic del segle XVIII es fa palès principalment al llevant insular i especialment a Maó, capital administrativa actual des que la casa del governador militar de l’illa hi fou traslladada pel governador Richard Kane.

A cada raconada dels seus carrers i edificis es respira la influència britànica: façanes, portes, pestells i finestres de guillotina són testimoni de l’herència arquitectònica colonial britànica.

Aquesta influència arquitectònica es fa visible també en les cases d’una creixent classe burgesa enriquida durant una època en què Menorca tenia un excel·lent contacte comercial amb tot l’arc mediterrani gràcies a la seva posició estratègica, un dels ports naturals més grans de la Mediterrània i a l’exempció del pagament d’impostos de la corona britànica.

Una altra població que té una marcada influència colonial anglesa és el poble des Castell, originàriament denominat Georgetown en honor al rei Jordi III d’Anglaterra. La configuració actual del poble és el resultat del trasllat i reconstrucció del raval que havia crescut massa a prop del castell de Sant Felip, que protegia l’entrada al port de Maó.

Finalment, l’altre municipi marcat per la influència colonial és Sant Lluís, que seria fundat pels francesos en honor al rei Lluís IX. Fou durant els escassos set anys de presència gal·la a l’illa (1756-1763) quan se n’aixecà l’església principal, de marcat estil afrancesat.

Fars

Un altre element digne d’esment són els fars de l’illa, que serveixen de guia als navegants i que avui en dia s’han convertit en atractiu turístic de primer ordre, atès el seu encant paisatgístic.

A Menorca podem trobar un total de set fars. Els més coneguts són Favàritx, Cavalleria i Punta Nati, al nord, i al sud el d’Artrutx i el més aïllat, el de l’illa de l’Aire. Finalment, els que donen la benvinguda als dos ports principals de l’illa: el del Castell de Sant Felip per al port de Maó i el de sa Farola per al port de Ciutadella.

Tots foren construïts entre mitjan segle XIX i començament del segle XX davant la gran quantitat de naufragis de l’època.

Etnològic: El camp menorquí

A la prehistòria l’illa devia tenir un paisatge radicalment diferent del que veim ara, ja que els boscos menorquins foren altament explotats fins a principi del segle XX. Així, dels pins, alzines, ullastres i brucs sortien tot tipus de materials utilitzats en la fabricació de carbó i la construcció de les cases, barques i utillatge del camp. El resultat d’aquesta explotació és el paisatge que tenim actualment, dividit per una extensa xarxa de murs de pedra en sec que hi dona aquest aspecte tan característic de paisatge de mosaic.

Atès que Menorca es caracteritza per tenir estius secs i calorosos, l’home ha creat una sèrie de sistemes d’extracció i d’emmagatzematge d’aigua, com els pous de torn (exclusius de l’illa), sínies, cisternes i abeuradors.

L’extracció de sal ésuna activitat que es remunta a final del segle XVIII. Així, en el recorregut del Camí de Cavalls encara s’hi poden trobar diverses salines.

Els forns de carbó servien per a l’obtenció de carbó vegetal i els forns de calç per produir calç a partir de les pedres calcàries.

Els molins de vent farinerseren molt abundants per la gran quantitat de dies ventosos que experimenta Menorca durant tot l’any.

Les barraques i ponts de bestiar són,igual que els boerets icorrals,recursos constructius tradicionals per al bestiar.

Paral·lelament a la construcció de pedra en sec, a Menorca destaca el marès, un gres calcari extret de les pedreres i utilitzat generalment en les construccions tradicionals de l’illa. A part de les petites pedreres domèstiques, a Menorca hi ha unes pedreres espectaculars que han estat catalogades com a patrimoni cultural de màxim interès.

error: El contingut està protegit !!