Contingut

  1. Prehistòric
  2. Militar
  3. Arquitectònic
  4. Fars
  5. Etnològic: El camp menorquí

Prehistòric

Amb més de 1.500 jaciments catalogats en tan sols 700 km²  de territori insular, 1.200 dels quals són d’època prehistòrica, Menorca atesora un patrimoni històric inigualable, sobretot en referència a la cultura talaiòtica que comprén el periòde de l’arribada dels primers habitants a l’illa fa uns 4200 anys fins a la conquesta romana al 123 a.n.e. 

Una xarxa de construccions protohistòriques de primer ordre converteixen l’illa en un autèntic museu a l’aire lliure: s’han pogut identificar fins a quinze tipus de construccions amb diverses funcions entre elles: talaiots, sepulcres megalítics, hipogeus, coves naturals amb murada, pous i sales hipòstiles, a més de les conegudes navetes i taules, exclusives de Menorca.

Destacant per la seva singularitat, la seva monumentalitat, la seva abundancia i el seu bon estat de conservació, constitueixen l’únic rastre de l’arcaica societat mediterrànea que residia a l’illa. Per tot això s’ha presentat davant l’UNESCO la Candidatura ‘Menorca Talaiòtica’ amb una selecció de nou àrees territorials representatives per a que es consideri la seva declaració com a Patrimoni Mundial.

Militar

Avui Menorca es famosa per la seva tranquilitat. Pero no sempre ha sigut així! De fet, Menorca i els menorquins han viscut una història extremadament dura de conquestes i reconquestes, a més d’haver estat maltractats i saquejats pels pirates berberiscos.

Els menorquins han sabut defensar-se i, de fet, els foners illencs que van lluitar a les files d’Hannibal i Juli Cèsar fóren reconeguts com els millors del món clàssic.

Hi ha pocs llocs a Menorca que no duguin una cicatriu d’alguna batalla pasada. Les visites a moltes localitats menorquines adquireixen una altra dimensió quan s’escolten les històries de ferotges atacs i valentes defenses o quan es completa la visita amb un recorregut per les torres defensives locals.

Tanmateix, les dues fortaleses que custodien la desembocadura del port de Maó destaquen pel seu interès militar, arquitectònic, històric i humà.

Un dels monuments més visitats de Menorca és la fortalesa del segle XIX d’Isabel II (coneguda popularment com La Mola) que impresiona no solament per les seves grans dimensions sinó també per la bellesa de la seva construcció i l’enginy del seu disseny. A la part alta dels penyassegats, dos dels que van ser al seu moment els canons més grans del món monten guarda al punt més oriental de l’Estat espanyol. 

Per altra banda, la fortalesa també és tristement coneguda per ser l’ubicació d’una infame presó militar després de la Guerra Civil. La fortalesa és un laberint i no tota està oberta al públic en general, per la qual cosa et recomanam comptar amb un guía habilitat per a aprofitar al màxim la teva visita.

L’altra gran fortalesa que custodia l’entrada al port de Maó és la de Sant Felip. Tot i que molta part de la seva estructura román actualment en runes, s’han habilitat trams visitables de les seves extenses galeries subterrànees, algunes amb ingenioses trampes per a mantenir a ratlla l’enemic. Al Castell de Sant Felip solament es permeten visites organitzades.

Per altra banda, també destaca el llegat britànic al litoral menorquí amb l’imponent presència del Fort Marlborough  y de les torres defensives tipus  ‘Martello’

Podem trobar també torres defensives espanyoles del segle XVIII i torres de guaita  del segle XVI, així com també les torres de lloc adosades als llocs menorquins per a defensar punts estratègics de possibles atacs enemics, sobretot dels pirates berberiscos.Durant la Guerra Civil també es construïren innumerables búnquers i trincheres que, tot i que mai van arribar a utilitzar-se realment, són testimoni d’una època convulsa en la història insular.

Arquitectònic

 La configuració arquitectònica actual de Menorca està fortament marcada per les diferents ocupacions i dominacions espanyoles, francesa i britàniques al llarg de la història. 

  Totes elles han exercit influència en les costums socials, l’organització política i també eclesiàstica però l’empremta de tanta diversitat cultural es fa visible sobretot en els seus edificis i monuments passejant pels carrers dels pobles i ciutats, essent tots ells molt singulars i diferenciats uns dels altres, la qual cosa li dóna una identitat pròpia.

   Pel fet de ser una illa els estils arquitectònics urbans de Menorca, no ténen la mateixa cronología que els periòdes clàssics europeus i es poden considerar eclèctics, és a dir, una mescla del gòtic català tardà, barroc, neoclàssic i també renaixentista en alguns casos.

   Essent més present l’estil barroc dels segles XVII i XVIII a la part de ponent degut a la reconstrucció de l’antiga capital insular, Ciutadella, després de l’atac turc otomà patit al 1558, que pràcticament va arrassar amb la major part del llegat medieval i musulmà de l’esmentada ciutat.

   No obstant, encara es manté, entre d’altres, el principal element del segle XIII que és la Catedral de Menorca. Situada a Ciutadella i actual seu de la Diòcesi menorquina, fou construïda sobre una antiga mesquida àrab amb estil gòtic català. Més tard, entre altres reformes, s’afegiria també un portal neoclàssic a la seva façana.

   D’aquesta època són també l’esglèsia de Santa María de Maó i tots els edificis eclesiàstics de l’illa que marcarien l’organització territorial actual. També el Santuari de la Verge del Toro, patrona de l’illa, construïda al segle XVII a partir d’una antiga esglèsia gòtica l’entrada de la qual recorda la arquitectura rural menorquina.

  Pel que fa al casc antic de la ciutat, aquest es concentra en un enclavament antigament enmurallat (Civitadella) on s’ubicaria la ciutat romana Iamo o la antiga Medina Minurqa, germana menor de la actual Palma de Mallorca (Medina Majurqa). El resultat avui en dia és una gran concentració de cases senyorials construïdes entre els segles XVII i XIX per families adinerades que adquiririen títols nobiliaris i d’algunes families de l’antiga corona catalano-aragonesa del segle XIII que vindrien en temps de la reconquesta cristiana de l’illa.

 Per altra banda, el clasicisme britànic del segle XVIII es fa palès principalment al llevant insular i especialment a Maó, capital administrativa actual des de que la Casa del Governador militar de l’illa fou traslladada allà pel seu Governador Richard Kane.

  A cada arraconada dels seus carrers i edificis es respira la influència britànica: façanes, portes, pastells i finestres de guillotina són testimoni de l’herència arquitectònica colonial britànica.

  Aquesta influència arquitectònica es fa visible també en les cases d’una creixent clase burgesa enriquida durant una època en la que Menorca tenía un excel·lent contacte comercial amb tot l’arc mediterrani gràcies a la seva posició estratègica, un dels ports naturals més grans de la mediterrània i a l’exenció del pagament d’impostos de la corona britànica.

   Una altra població que te una marcada influença colonial anglesa és el poble de Es Castell, originariament denominat Georgetown en honor al rei George III d’Anglaterra, la seva configuració actual és el resultat del trasllat i reconstrucció del raval que havia crescut massa aprop del Castell de Sant Felip que protegeix l’entrada al port de Maó.

 Finalment, l’altre municipi marcat per l’influència colonial és Sant Lluís, que seria fundat pels francesos en honor al rey Lluis IX. Fou durant els escasos 7 anys de presència gala a l’illa (1756-1763) quan s’aixecà la seva esglèsia principal de marcat estil afrancesat.

Fars

Un altre element digne d’esmentar són els fars de l’illa que serveixen de guía als navegants i que avui en día s’han convertit en atractiu turístic de primer ordre donat el seu encant paisatgístic.

A Menorca podem trobar un total de 7 fars. Els més coneguts són Favàritx, Cavalleria i Punta Nati al nord, Cap d’Artrutx i el més aïllat, el que es troba a l’Illa de l’Aire, al sud. Finalment, els que dónen la benvinguda als dos ports principals de l’illa: el del Castell de Sant Felip pel port de Maó i el de Sa Farola pel port de Ciutadella.

Tots ells foren construits entre mitjans del segle XIX i l’inici del segle XX davant la gran quantitat de naufragis de l’època.

Etnològic: El camp menorquí

A la prehistòria l’illa devía tenir un paisatge radicalment distint al que veim ara ja que els boscos menoquins foren altament explotats fins a principis del segle XX. Així, dels pins, alzines, ullastres i brucs sortíen tot tipus de materials utilitzats en la fabricació de carbó i la construcció de les cases, barques i  utillatge del camp. El resultat de dita explotació és el paisatge que tenim actualment dividit per una extensa xarxa de murs de pedra en sec que li dona aquesta aspecte tan característic de paisatge de mosaic.

  Donat que Menorca es caracteritza per tenir estius secs i calurosos, l’home ha creat una sèrie de sistemes d’extracció i d’enmagatzematge d’aigua com els pous de torn (exclusius de l’illa), sínies, cisternes i abeuradors. 

L’extracció de sal és una activitat que es remonta a finals del segle XVIII. Així, en el recorregut del Camí de Cavalls encara s´’hi poden trobar diverses salines.

Els forns de carbó servíen per a l’obtenció de carbó vegetal i els forns de calç servíen per a produïr la calç a partir de les pedres calcàrees.

Els molins de vent fariners eren molt abundants per la gran quantitat de dies ventosos que pateix Menorca durant tot l’any. 

Les barraques i ponts de bestiar són, igual que els boerets i corrals recursos constructius tradicionals pel bestiar. 

Paral·lelament a la construcció de pedra en sec, destaca a Menorca el marés, una pedra calcàrea arenisca, extreta de les pedreres i utilitzat generalment a les construccions tradicionals de l’illa. A part de les petites pedreres domèstiques, existeixen a Menorca unes pedreres espectaculars que han sigut catalogades com a patrimoni cultural de màxim interés.